La revolució 3D arriba a les dades

Com seria una infografia si fos tridimensional? I com entendríem les dades si les representéssim de forma artesanal? Són preguntes abstractes i fins i tot sonen avorrides, però són la llavor d’un dels projectes més interessants que hem descobert darrerament: Domestic Data Streamers. Ens els vam trobar a l’Ús Barcelona i l’altre dia vam estar xerrant amb en Pau, el seu director i coordinador…

Comencem definint el que tracten de dur més enllà, la infografia, “com quelcom visual que tradueix dades a quelcom comprensible per a l’èsser huma”. Afirmen que aquesta divulgació de la informació “sempre ha estat visual i en dues dimensions”. El que fan ells, doncs, és dur-ho a “altres nivells d’interactuació: portar la informació a l’espai, al so i a altres formes de percebre-la”.

És un concepte purament experimental i difícil de definir però ells es queden amb una declaració d’intencions: “volem transformar dades en experiències”. De fet els resultats de les seves instalacions són sorprenentment “tangibles i comuns” per pertànyer a un món on el 99% de les dades que es generen són digitals i mai deixen de ser-ho.

Però, per a què serveix traslladar les dades al món físic, quina necessitat hi ha de fer-les tangibles? De fet, alguna cosa deuen aportar perquè ja han aconseguit convèncer a marques i organitzacions per a que es sumin a la seva iniciativa. Fa no massa van realitzar el sistema de votació de la Behance Portfolio Review a la Fàbrica Moritz i ara estan treballant en un projecte pel CCCB. Ens expliquen que  “a les marques els atreu el component estètic que oferim” perquè tots els integrants de Domestic Data Streamers provenen del món del disseny.

Tot i així els orígens concrets de Domestic Data Streamers són en una oportunitat de fer un graffiti al Murs Lliures i amb la idea de “no fer-lo a través del graffiter sinó de fer-lo a través de la gent”. D’allà va sortir la primera instalació, Yes or No:

En aquell projecte hi havia un gran nombre de gent implicada, però en l’actualitat tenen un equip reduït però multidisciplinar format per en Pau Pausa, en Dani Llugany, l’Alexandra de Requessens i en Joan Planas més col.aboradors puntuals.

Tot i els canvis que han viscut desde llavors, ja en la seva primera experiència s’intueix el gran potencial que tenia la seva idea. En molt poc temps “vam conèixer tothom de la plaça: immigrants, gent que surt de l’hotel, de l’Apolo” tot generant a cada participant un “sentiment de pertinença vers el mural”.

Algú encara li està buscant utilitat pràctica a Domestic Data Streamers? Estem inmersos en la gran revolució del big data “tan important com la televisió, la radio o la imprenta” i en un moment en que les dades poden arribar a aconseguir més veracitat que la propia realitat (tan sols cal fixar-se en les dades de l’atur i comparar-les amb l’enquesta de població activa). “No estem preparats per la revolució” però sí per entendre les dades nosaltres mateixos. Per exemple, el seu projecte Golden Age (a sota) permetia intuir a simple vista que “tothom accepta relativament bé al seva edat i que el gran moment de satisfacció amb un mateix són els 40 anys”.

Aquí hi ha el quid de la qüestió. “No estem massa disposats a cedir les nostres dades” a un enquestador o a un formulari de la xarxa… però sí a una instalació que les transforma en una creació col·lectiva. Agències i marques ja estan parlant amb ells per experimentar les aplicacions dels projectes de Domestic Data Streamers com a cotinguts, com a dinamitzadors d’esdeveniments i com a eines de màrqueting. Senyors, la infografia ha mort, visca la infoexperiència (m’ho he inventat jo, això: història, recorda’t de mi)!

A més, ho tenen tot de cara per crèixer. En ple ressorgiment del moviment DIY i de la reivindicació de l’artesania, treballar amb productes reals i fer tangible el que era abstracte és una oportunitat. A part, com en tot producte nou “no hi ha competència”. Consideren que tenen “un horitzó infinit”, la qual cosa no deixa de ser també un apassionant dilema alhora de decidir la seva orientació.

En l’actualitat, tot i que estan muntant una instal·lació al CCCB, s’estan prenent un petit descans per cercar un mètode de treball. Accepten moltes propostes i en sis mesos d’existència ja han fet 9 instal·lacions. Ara era el moment d’aturar-se, fer una mica de balanç i “decidir un criteri pels pressupostos o establir protocols de timings”. Toca decidir com mantenen el seu orígen analògic i com incorporen tecnologies com la impressió 3D o la robòtica.

Toca decidir si es converteixen en una empresa o segueixen sent un projecte de caire artístic.

Fa la sensació que, amb la força de la seva idea, triin el que triin valdrà la pena seguir-los.